Viatjant cap al nord, cap al gel, la foscor, la soledat i la introspecció, faig una aturada tècnica a Amsterdam i, aprofitant que tinc cinc hores entre vol i vol, decideixo fer una incursió a aquesta ciutat. Fa un dia gris, fred i plou. Tanmateix començo a passejar vigilant que no m’atropelli cap bicicleta, ja que aquí estan obstinats a contradir allò que les bicicletes són només per l’estiu.

Quan ja porto una bona estona recorrent els seus elegants canals, de sobte, recordo l’encàrrec del Daniel. Em va demanar que escrivís alguna cosa en català sobre la luxúria i, evident, sóc a un dels millors llocs del món per investigar sobre aquest pecat capital. Així que canvio completament d’escenari i em dirigeixo cap el famós Barri Vermell.

Saps que hi has arribat perquè l’olor intens de marihuana que emana del múltiples coffeeshops embriaguen l’ambient. N’hi ha un munt, un al costat de l’altre i desenes de turistes, sobretot estudiants, s’apilen per entrar-hi desitjosos de fumar-se un porro còmodament asseguts entre una escenografia al més pur estil jamaicà, com si fossin un rastafari més a ritme de “I shot the sherif…”.

Una mica més endavant del canal ja veig les primeres llums vermelles. Són florescents llampants que envolten les finestres com un si volguessin emmarcar un quadre de madonnes renaixentistes. Les dones que s’hi mostren són de totes les edats, races i, fins i tot, sexes. S’exhibeixen desafiants, orgulloses, conscients que són una atracció turística de la ciutat, un reclam.

D’entre totes, n’hi ha dues que em criden especialment l’atenció. La primera una dona d’uns seixanta anys, rossa, voluminosa i vestida amb roba interior de làtex. Deu ser tota una institució, perquè té la finestra més gran del canal principal. Altiva, es deixa fotografiar sense pudor pels turistes més agosarats que s’hi aturen davant.

La segona, en canvi, està a un carreró secundari, on sembla que estigui el negoci de veritat, ja que moltes finestres tenen la cortina correguda. És asiàtica i del cert no sabria dir si és un home o una dona. Però el que em crida més l’atenció és la il•luminació que té. A part dels ja habituals florescents vermells, té una llum interior com aquelles de les discoteques que ressalten tot el que és blanc, però el que li ressalta a ella és la dentadura i el blanc dels ulls que se li tenyeixen d’un verd marcià donant-li un aire extraterrestre com si acabés de sortir de la pel•lícula Mars Attack. Ja me la imagino fent “ta-ta-ta-ta-ta” als clients.

Em plantejo què les deu dur a posar-se darrera de les finestres, quines històries personals s’amaguen darrera de totes aquestes dones. No ha de ser fàcil, penso, decidir-se a comercialitzar amb el seu propi cos per apaivagar la luxúria d’estranys.

Canvio l’objectiu de la meva mirada i ara em fixo amb qui està passejant pel barri. La gran majoria són turistes. Veig parelles que mentre es diuen coses a cau d’orella observen entre avergonyides, curioses i divertides. Suposo que un cop retornin a l’habitació de l’hotel, deixaran volar les seves fantasies. Però la gran majoria de vianants són colles de nois joves, post púbers, sobretot anglesos o això em sembla. Només trepitjar el barri ja se’ls veu neguitosos i dissimulen el seu nerviosisme cridant i rient fort. Els deu semblar que així espantaran els seus dimonis interns. I en el rostre de tots veig escrita la mateixa pregunta “Seré capaç?”.

Pel canal principal van en comitiva, es deuen sentir més protegits així, però mica en mica, me n’adono com els grups es van disgregant i en minigrupets de dos o tres van endinsant-se pels carrerons secundaris. Dissimuladament, en segueixo un de tres nois. El seu pas és més lent i ja no criden, ni riuen. Reparteixen les seves mirades entre ells, les finestres i el terra. Se’ls entreveu algun mig somriure nerviós. De sobte, el més alt i fatxenda de tots, es decideix i entra. No diu res als altres, ni se’ls mira i els altres dos continuen caminant, tampoc es miren. Saben què passa, saben que ell ha estat capaç i se’ls veu ben clar a la cara que ells no ho seran, que no volen ser-ne.

Continuo un carrer més i en girar la cantonada em trobo amb un nou actor a l’escenari: els restaurants xinesos. N’hi ha tants com coffeeshops o finestres vermelles, però aquí els aparadors estan envoltats de banderoles i fanalets kitsch també de color vermell, continuant amb el monòleg monocromàtic del barri, on s’hi exhibeixen de forma lasciva ànecs completament nus i rostits.

Cansada de l’olor a oli ranci i dels crits “Entra a sopar aquí”, giro cap a la dreta i descobreixo ara les botigues de souvenirs. El que faltava per donar encara un punt més de comèdia consumista a l’entorn. Entro a una. Dins s’hi amuntonen els típics pongos però amb temàtica pseudo-pornogràfica, sobretot destacant parts de l’anatomia humana. Hi trobo imatges fàl•liques pintades, evidentment, de vermell i amb les tres X que distingeixen la ciutat, cendrers amb relleus en formes de ostentosos pits, sostens de làtex, calcetes de blondes, negligés de tela perillosament inflamable i algun fuet de cuir mig amagat.

Me n’adono que tot el barri rebufa un aire grotesc i ridícul on pretenen comercialitzar amb l’imaginari de la luxúria. En resum, és una excusa més per fer diners, perquè els turistes caiguin en el parany de la imatge lasciva que Amsterdam els ha volgut vendre. Però realment s’allunya bastant de la luxúria real. Potser, en el passat, sí que n’hi havia hagut, però ara senzillament sembla un recull absurd de tòpics obscens, i no en el sentit de desig carnal de la paraula.

Miro el rellotge, és hora de tornar cap a l’aeroport per continuar el meu viatge cap el nord. Em pregunto si allà trobaré la luxúria…chi lo sa?